Xavi Molist, actual davanter del Terrassa i màxim golejador de Tercera, explica que, per a ell, marxar a jugar a la lliga suïssa, amb 21 anys, va ser “una experiència increïble”.

Xavi Molist, amb la samarreta del Neuchatel

Si retrocedíssim anys enrere, cap a finals de la dècada dels 90, podríem comptar amb els dits d’una mà els jugadors catalans emigrats a altres lligues estrangeres a guanyar-se les garrofes. Xavi Molist va ser un d’aquests pocs valents que, de ben jove, va marxar a jugar al Neuchatel, de la lliga suïssa, després de passar la seva etapa a Can Barça. Ara, ja amb 34 anys, ens ho vol explicar. 

Què és el que va fer decidir Xavi Molist agafar les maletes per marxar a jugar a la lliga suïssa?

Vaig marxar per provar una experiència nova. Era molt jove, el Barça va firmar un conveni amb el Neuchatel per cedir-hi jugadors, hi havia una llista de quatre candidats i al final només vaig marxar jo… Imaginava que no tindria prou minuts al Barça i el millor era marxar per jugar. Allà vaig jugar tots els partits de titular.

Com va ser el teu comiat del Barça B ?

Va ser tot molt ràpid, vam acabar de jugar el play-off, celebrar l’ascens [a Segona A] i aquella mateixa setmana, quan ja era a casa amb la família, em van trucar i em van donar la possibilitat d’anar-hi. El “problema” és que ells ja estaven de pretemporada i havia d’anar cap allà ràpidament. Ni m’ho vaig pensar! Vaig fer les maletes i cap allà, a veure com era tot allò. Vaig trucar per informar alguns companys per informar que me n’anava i poc més…

Va ser molt brusc el canvi d’una gran ciutat i club com és Barcelona per una de petita com Neuchatel?

Sóc una persona que m’adapto fàcilment als llocs. A més, abans d’arribar a Barcelona, venia de Manlleu, un poble.

Amb quines coses et quedes d’aquesta experiència a Suïssa?

Em quedo amb tot: amb la manera de jugar, de treballar, els entrenaments, la gent… Vaig tenir sort que el capità de l’equip, Martín Rueda, era “espanyol”. És nascut a Suïssa, però amb família de Màlaga i Bruno Alicarte i havia jugat a l’Alavés. Em va ajudar a integrar-m’hi més ràpidament.

Ara, l’exblaugrana Víctor Sánchez també juga al Neuchatel. Què li diries?

Suposo que ara poca cosa, perquè el club ha canviat molt. Hi ha nous propietaris, nova directiva… Són èpoques molt diferents i fins i tot han fet el camp nou.

Si ara t’arribés una oferta per tornar a marxar en una lliga estrangera t’hi tornaries a tirar de cap?

Ara, per edat, ja no. Amb 34 anys, ja no m’arreglaria la vida. Però fa uns anys segur que sí. Vaig ser dels primers a marxar a jugar a l’estranger i no me’n penedeixo gens. És una experiència increïble.

Què diries als joves futbolistes que et veuen com un mirall?

Que gaudeixin del futbol, del dia a dia, de les ganes d’entrenar i d’aprendre. He tingut la sort, i segueixo tenint-la, de poder fer el que m’agrada. També els diria que el dia que ha passat ja no tornarà i que tots els dies són molt importants per créixer com a jugador, però també com a persona.