Xavier Monteys, un dels jugadors amb més història del futbol català dels darrers temps, analitza el seu present i passat com a futbolista en una entrevista a laJornada.cat 

Monty en la seva etapa a la Gramenet // SPORT

Monty ha estat un dels noms destacats del futbol del nostre país en les dues darreres dècades en equips com el Mataró, el Terrassa, el Badalona, la Gramenet o el Santboià, entre d’altres. El mitjapunta ha completat 20 anys de carrera futbolística en què han destacat dues Copa Catalunya, tres ascensos de categoria (Mataró, Terrassa i Santboià), el debut amb la selecció catalana o gols importants enfront el Barça i el Real Madrid. Actualment es troba sense equip després d’acabar la seva vinculació amb el Santboià i assegura que està molt a prop de penjar definitivament les botes.   

La primera pregunta és obligada. Ara per ara, dónes per conclosa la teva carrera com a futbolista o segueixes esperant alguna oferta interessant?

Més aviat no. Encara que no ho puc confirmar al 100%, penso que no tornaré a jugar. Tenia alguna esperança, el futbol sempre  m’havia fet il·lusió, però avui en dia ja no me’n fa.

I com es porta el mono de futbol. Es pot deixar totalment de banda o encara tens ganes d’estar-hi en contacte?

La il·lusió sempre queda una mica a l’aire, sempre la tens de fons. M’agrada molt el futbol i m’ha agradat tota la vida, tot i això ara faig altres coses i ja no ho trobo massa a faltar. Els caps de setmana potser sí que ve de gust seguir tots els equips on has estat, antics companys o gent que coneixes i és cert que els diumenges hi ha el cuc de jugar, però no ho enyoro massa.

Perquè mai t’hi has vist lligat d’una altra manera al futbol?

Sincerament, no. No faig cap altra cosa relacionada amb aquest esport i tampoc m’hi veig.

20 anys de referència al futbol del nostre país

La teva carrera és de les més prolífiques del futbol català. En general, quina valoració en fas?

Són molts anys i és difícil avaluar-ho, però a grans trets estic molt content dels clubs on he estat i de com ha anat tot. Fent una mica de balanç, l’època més brillant i on més m’ha omplert el futbol són els anys que vaig passar al Terrassa. Va ser una època molt bona, amb un ascens, grans temporades a Segona A, dues Copa Catalunya, uns vuitens de final a la Copa del Rei davant el Real Madrid. Esportivament van ser els millors anys com a futbolista. Després també hi ha les amistats que has pogut fer, que queden per tota la vida. La gent que som esportistes, ja no només et parlo de futbolistes, el fet de poder viure del que ens agrada, el fet d’entrenar dia a dia és el millor que hi ha, perquè és una cosa que realment t’agrada i que t’hi pots dedicar. Té els seus sacrificis, perquè és evident que hi ha sacrificis que has de fer i que la gent només veu la part bonica, que es viu bé i es cobra bastant, però després al darrere hi ha molt esforç i moltes coses a les quals has de renunciar, però com que ja ens agrada això ho fem de molt bon gust.

Has assaborit la mel d’un ascens amb diversos equips. Suposo que deu ser de les sensacions més boniques que es pot viure en el futbol…

Sí, la sensació aquella de l’últim partit que aconsegueixes l’ascens de categoria és espectacular. I no només el moment aquest, sinó també els dies posteriors, que generalment ja són vacances, et queda la impressió d’haver fet les coses molt bé, d’haver fet coses importants.

En destacaries algun?

El cas més difícil és l’ascens de Segona B a Segona A, és molt i molt complicat. A Terrassa va suposar un canvi importantíssim, hi havia diversos jugadors amb nivell suficient per la categoria de plata però que era difícil d’entrar sinó era per l’ascens del nostre equip. Parlo de jugadors com Jordi Navas, Keko, Juan Carlos, Hèctor Besora, etc.

També, però, has patit l’altra cara de la moneda amb algun descens de categoria…

Sí, i és complicat. Per exemple el de Terrassa va ser bastant traumàtic perquè portàvem tres anys a Segona i hi havia bona plantilla, no érem equip per baixar, però vam acabar descendint perquè aquell any no es va fer un bon vestidor. No vam aconseguir un bon clima i el mal ambient va acabar passant factura. En aquests casos, si els resultats van sortint bé no passa res, però quan comences a entrar en dinàmiques negatives, que no guanyes i et situes a baix de tot de la classificació, si el vestidor no és bo és molt difícil ensortir-se’n. El dia a dia es va fent dolent i sap molt greu, més encara perquè teníem bons jugadors i el més normal hagués estat mantenir la categoria.

Com vas viure el descens del curs passat amb el Santboià?

Va ser totalment diferent. Vam baixar de categoria, però vaig passar un any molt bo perquè teníem un vestidor boníssim. Sabíem que era difícil mantenir la categoria perquè el Santboià és un club que mai havia estat a 2a B i érem un equip jovenet amb molts jugadors de Tercera. La missió era molt complicada, però teníem un grup tan bo que el dia a dia va ser genial i als entrenaments hi havia molt bon ambient. Lògicament que no amb el resultat esportiu desitjat, però vaig gaudir-lo moltíssim.

El futbol de Monty

El fet de ser més aviat un mitjapunta no ha evitat que sumessis sempre bons registres golejadors. A més, gols que en diversos casos han estat molt importants pels teus equips. Te’n quedaries amb algun en especial?

Evidentment que sí. Em quedaria amb els tres gols que vaig marcar al Madrid en Copa del Rei, que també són els que la gent sempre em recorda més. Per un futbolista que no ha jugat a Primera Divisió, haver pogut marcar al Santiago Bernabéu és inimaginable. A més, jo sent culé encara agrada més el fet d’haver-li fet tres gols en dos partits al Real Madrid, sobretot el que vaig marcar allà.

Aquests gols al Madrid, també gols al Barça en Copa Catalunya, amb diversos equips per pujar i per eludir descensos. Sembla que sempre se t’ha donat bé marcar aquells gols amb els quals tot jugador somia.

Sí, la veritat és que sí. Crec que els jugadors no som els més adients per parlar de nosaltres mateixos, de les nostres habilitats i defectes, però personalment si haig de dir una virtut meva és que penso que en partits importants sempre o gairebé sempre he estat a l’altura, se m’han donat bé i he aconseguit gols importants. Més enllà dels que vaig fer al Madrid, està el que vaig marcar al Barça per provocar la pròrroga i acabar-nos enduent la Copa Catalunya. També vaig tenir la sort d’anotar el penal decisiu per l’ascens del Santboià i altres gols destacats amb el Mataró i el Terrassa que van ser importants per pujar de categoria. No m’agrada dir-ho de mi mateix, però sí que és cert que les coses m’han sortit bé en els partits clau.

Xavier Monteys en el Catalunya - Xina del 28 desembre de 2002 // ESPORT 3

Un altre dels grans moments que has viscut com a futbolista és el fet d’haver debutat amb la selecció catalana?

És clar, a més pel moment en què vaig debutar. Va ser l’any de l’ascens amb el Terrassa (2001-2002) i era complicat que un jugador de Segona B anés convocat amb la Selecció, però vaig tenir la sort que el Pichi Alonso confiés en mi. Sí que és cert que dos o tres anys més endavant es va començar a cridar regularment a un jugador de la selecció regional, però en aquell moment encara no era habitual. Recordo perfectament com em va arribar la notícia, estàvem amb l’equip a Montserrat celebrant la Copa Catalunya aconseguida i el president del Terrassa em va avisar que havia trucat la selecció catalana per anar-hi. Va ser una d’aquelles coses que més t’omple d’orgull, com a futbolista i més si ets català i et sents d’aquí.

Com recordes el debut?

Va ser una conjunció de coses màgiques: vaig sortir amb 30 minuts per endavant, en un Camp Nou ple a vessar amb 98.000 espectadors, contra el Brasil que després guanyaria el Mundial de 2002 amb Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Denilson i tots aquests jugadors. La veritat és que va ser impressionant. Després van venir altres convocatòries, però el record del debut és sensacional.  Sent culé i soci del Barça jugar al Camp Nou en un ambient tan bonic, a més fer-ho defensant els colors de Catalunya i davant el Brasil, doncs sembla que no puguis demanar res més.